Sa Futadera

Cala de Sa Futadera només reb el sol directe al matí; conforma una badia en forma de mitja lluna oberta a gregal, cosa bastant inusual en les caletes tossenques. La profunditat del fons, en segons quins llocs varia una mica segons les èpoques i els anys, igual que la quantitat de sorra de sa platja. L'any passat (2010) tota ella tenia molt poca superfície, enguany en canvi s'ha recuperat considerablement. A continuació tres imatges desde perspectives molt poc diferents entre si. ..Aquest indret, amb la mar prou encalmada el blau esdevé llampant i més intens que, per exemple el verd dels arbres o el rosat pàlid de les roques, tot i que segons els reflexes de l'entorn, l'aigua agafa un matiç també més verd o més càlid.

















La vegetació de Sa Futadera no és gaire rica en espècies però presenta una pineda esponerosa de pi blanc, la cual baixa gairebé fins la mateixa platja. Pot semblar increïble que succeixi això en una cala tant oberta a gregal (d'on provenen bona part dels temporals més usuals). L'explicació pot raure en la relativa poca profunditat de llurs aigües, la qual provoca l'amortiment de les ones més grosses (i per tant més profundes) i trenquen amb suficient distancia de la platja. Si voleu llegir força coses dels pins d'aquesta cala us enllaço a un article que vaig fer fa uns mesos, amb nombroses referències als mateixos.

Veiem també aquí com les siluetes dels arbres provoquen ombres ben retallades, cada cop més grosses a mida que avança el migdia.. Imatges preses un diumenge a mitjans d'abril.

A comentar també que la sorra no sempre ve aportada per els corrents marins, de vegades son les plujes, especialment les precipitacions torrencials les que descohesionen el sauló amb tal intensitat que part de la propia muntanya pot lliscar cap a baix. El sauló, un cop rentat per el mar s'anirà convertint bastant ràpidament en sorra de platja. A la imatge dreta ilustro el terrabastall més recent. Una part del sauló ha quedat retingut per el sistema radicular d'un pi, una prova així ben testimonial de com les arrels dels vegetals retenen (o "intenten retenir millor dit") l'erosió del sol. Aquesta vegada però, sembla que no fou suficient i només ha pogut retenir la part més propera a ell. El pi segurament te els dies comptats i el proper aigüat pot ser que el tombi i s'acabi d'endur llur pa de terra.

No vull adjuntar cap imatge però si també comentar-ho, que degut malauradament a la seva orientació NE, a l'estiu, quan el vent predominant és de garbí, un munt d'embarcacions d'esbarjo venen a ancorar-s'hi al bell mig, moltes d'elles fins i tot per lluir-se davant d'altres (quantes més hi son son ..més n'arriben) enlletgin aquest panorama i incidint negativament en el delicat ecosistema submarí amb els seus ancoratges i els residuus de combustió dels seus motors.